Recorde
l'alegria que em donava arribar de bon matí, amb un cabàs ple de
menjar (truites de tot tipus, carn en salsa, pollastre al vi, fruites
i hortalisses) i tot un dia per gaudir amb els meus cosins de jocs i
fraternitat. Tot i què era estiu, la platja seguia sent igual de
tranquil·la i neta. Donava gust poder gaudir d'una platja com
aquesta sense estar invadida pels centenars de turistes que omplien
el poble als mesos estiuencs.
Passàvem el
dia rient, jugant, amb alguna baralla sense importància, la qual
s'arreglava de la mateixa manera tan ximple com havia començat. Els
cosins més majors eren sempre els que manaven, sempre anaven alerta
de que als més xicotets no els passara res, tot i què de vegades
els convertien en una mena de criats. Però la veritat és què res
de tot importava en eixe dia.
En venen a
la ment les històries què cada Diumenge em contava el Iaio Pepe
sobre la Torre Vigia. Sempre contava les mateixes, però mai es feien
avorrides. Històries de Moros i Cristians, de mariners, de xicones
enamorades què morien d'amor en l'alt del penya-segat, de les seues
experiències com a mariner i “pescaor”, etc. Sempre era la
mateixa història, però mai la contava igual. Per mi, era un dels
moments més interessants, a banda de poder passar l'estona de
després de dinar entretinguda mentre els demés cosins dormien la
migdiada.
Una vegada
havíem acabat de fer la digestió, corríem de nou a l'aigua per
aprofitar les hores que ens quedaven. Seguíem amb els jocs què
havien quedat interromputs. Fèiem pilars, baralles de cavallets*,
curses de natació, concursos d'aguantar la respiració més temps
dins de l'aigua, etc. Tot davant d'aquesta torre, firme durant els
anys de guerra i vigilant els perills vinents de la mar, protegint a
les gents d'aquestes terres de qualsevol mal.
És graciós,
perquè sempre abans de pujar al cotxe i marxar a casa (esgotat),
recorde sempre donar-me la volta i acomiadar-me d'ella amb el braç
ben alt. Això feia que la meua mare se li escapara un somriure i
acariciant-me els cabells em diguera “Vinga bobet, que la setmana
que ve tornarem”.
Han passat
més de vint anys des de que van vindre per última vegada tota la
família junta. Potser no tornarem a fer-ho, i si tornàrem ja no
seria el mateix. Ja no jugaríem ni estaríem tot el dia en l'aigua,
s'afegirien nous membres de la família (cosa què millora la
situació familiar), però sobretot ja no estaria el Iaio Pepe
contant-me eixes històries tan fantàstiques i meravelloses que em
feien somniar amb tota mena d'aventures recreades en aquestes terres
del Sud*. El que em queda ben clar, és què amb la família o sense
ella, cada vegada que vinc per aquesta platja, sempre em vindran a la
ment totes aquestes experiències i moments que em feien tan feliç i
m'han fet estimar tant la nostra terra.
Pablo Soler
* Les
baralles de cavallets consisteixen en pujar als muscles (espatlles)
d'una persona, i pegar-se espentonades entre els diferents
contrincants. El guanyador és aquell que aguanta damunt del seu
cavall (persona) mentre què els demés han caigut a l'aigua.
** El Sud
dels anomenats Països Catalans (Catalunya, Balears i País
Valencià).
