La gent del
poble diu que estic boja. Des de fa 5 anys que estic asseguda en la
mateixa postura. Amb la mirada ferma i mirant en la mateixa direcció.
Fa 5 anys que va marxar i fa 5 anys que no se res d'ell.
La mar... la
seua vida. Jo... un sentiment secundari que de vegades el feia feliç.
Fa 5 anys
que estic asseguda en la mateixa postura, esperant que torne.
Fa 5 anys
que estic asseguda en la mateixa postura amb l'esperança que la seua
amant el solte dels seus braços.
I esperant,
em passe el dia asseguda davant la meua rival i tan sols puc sentir
una cosa. NOSTÀLGIA.
Nostàlgia
al recordar el seu somriure.
Nostàlgia
al recordar el seu tacte.
Nostàlgia
al recordar el seu olor.
Nostàlgia
al recordar que jo era l'única enamorada d'aquella farsa i que em
donava igual, sempre que el tinguera al meu costat.
I encara soc
ací, asseguda nit i dia amb la mirada ferma i mirant a la malparida
que un dia va decidir emportar-se'l del meu costat.
La gent del
poble diu que estic boja...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada