Paratges Familiars

Fa molt de temps que no vinc per aquesta platja. Fa un dia plujós i ventat però tot i així la bellesa d'aquest paratge em segueix donant els mateixos sentiments que em donaven quan era un xiquet i veníem a passar els Diumenges tota la família.

Recorde l'alegria que em donava arribar de bon matí, amb un cabàs ple de menjar (truites de tot tipus, carn en salsa, pollastre al vi, fruites i hortalisses) i tot un dia per gaudir amb els meus cosins de jocs i fraternitat. Tot i què era estiu, la platja seguia sent igual de tranquil·la i neta. Donava gust poder gaudir d'una platja com aquesta sense estar invadida pels centenars de turistes que omplien el poble als mesos estiuencs.

Passàvem el dia rient, jugant, amb alguna baralla sense importància, la qual s'arreglava de la mateixa manera tan ximple com havia començat. Els cosins més majors eren sempre els que manaven, sempre anaven alerta de que als més xicotets no els passara res, tot i què de vegades els convertien en una mena de criats. Però la veritat és què res de tot importava en eixe dia.

En venen a la ment les històries què cada Diumenge em contava el Iaio Pepe sobre la Torre Vigia. Sempre contava les mateixes, però mai es feien avorrides. Històries de Moros i Cristians, de mariners, de xicones enamorades què morien d'amor en l'alt del penya-segat, de les seues experiències com a mariner i “pescaor”, etc. Sempre era la mateixa història, però mai la contava igual. Per mi, era un dels moments més interessants, a banda de poder passar l'estona de després de dinar entretinguda mentre els demés cosins dormien la migdiada.

Una vegada havíem acabat de fer la digestió, corríem de nou a l'aigua per aprofitar les hores que ens quedaven. Seguíem amb els jocs què havien quedat interromputs. Fèiem pilars, baralles de cavallets*, curses de natació, concursos d'aguantar la respiració més temps dins de l'aigua, etc. Tot davant d'aquesta torre, firme durant els anys de guerra i vigilant els perills vinents de la mar, protegint a les gents d'aquestes terres de qualsevol mal.

És graciós, perquè sempre abans de pujar al cotxe i marxar a casa (esgotat), recorde sempre donar-me la volta i acomiadar-me d'ella amb el braç ben alt. Això feia que la meua mare se li escapara un somriure i acariciant-me els cabells em diguera “Vinga bobet, que la setmana que ve tornarem”.

Han passat més de vint anys des de que van vindre per última vegada tota la família junta. Potser no tornarem a fer-ho, i si tornàrem ja no seria el mateix. Ja no jugaríem ni estaríem tot el dia en l'aigua, s'afegirien nous membres de la família (cosa què millora la situació familiar), però sobretot ja no estaria el Iaio Pepe contant-me eixes històries tan fantàstiques i meravelloses que em feien somniar amb tota mena d'aventures recreades en aquestes terres del Sud*. El que em queda ben clar, és què amb la família o sense ella, cada vegada que vinc per aquesta platja, sempre em vindran a la ment totes aquestes experiències i moments que em feien tan feliç i m'han fet estimar tant la nostra terra.

Pablo Soler

* Les baralles de cavallets consisteixen en pujar als muscles (espatlles) d'una persona, i pegar-se espentonades entre els diferents contrincants. El guanyador és aquell que aguanta damunt del seu cavall (persona) mentre què els demés han caigut a l'aigua.

** El Sud dels anomenats Països Catalans (Catalunya, Balears i País Valencià).