dilluns, 15 d’abril del 2013

Paratges Familiars

Fa molt de temps que no vinc per aquesta platja. Fa un dia plujós i ventat però tot i així la bellesa d'aquest paratge em segueix donant els mateixos sentiments que em donaven quan era un xiquet i veníem a passar els Diumenges tota la família.

Recorde l'alegria que em donava arribar de bon matí, amb un cabàs ple de menjar (truites de tot tipus, carn en salsa, pollastre al vi, fruites i hortalisses) i tot un dia per gaudir amb els meus cosins de jocs i fraternitat. Tot i què era estiu, la platja seguia sent igual de tranquil·la i neta. Donava gust poder gaudir d'una platja com aquesta sense estar invadida pels centenars de turistes que omplien el poble als mesos estiuencs.

Passàvem el dia rient, jugant, amb alguna baralla sense importància, la qual s'arreglava de la mateixa manera tan ximple com havia començat. Els cosins més majors eren sempre els que manaven, sempre anaven alerta de que als més xicotets no els passara res, tot i què de vegades els convertien en una mena de criats. Però la veritat és què res de tot importava en eixe dia.

En venen a la ment les històries què cada Diumenge em contava el Iaio Pepe sobre la Torre Vigia. Sempre contava les mateixes, però mai es feien avorrides. Històries de Moros i Cristians, de mariners, de xicones enamorades què morien d'amor en l'alt del penya-segat, de les seues experiències com a mariner i “pescaor”, etc. Sempre era la mateixa història, però mai la contava igual. Per mi, era un dels moments més interessants, a banda de poder passar l'estona de després de dinar entretinguda mentre els demés cosins dormien la migdiada.

Una vegada havíem acabat de fer la digestió, corríem de nou a l'aigua per aprofitar les hores que ens quedaven. Seguíem amb els jocs què havien quedat interromputs. Fèiem pilars, baralles de cavallets*, curses de natació, concursos d'aguantar la respiració més temps dins de l'aigua, etc. Tot davant d'aquesta torre, firme durant els anys de guerra i vigilant els perills vinents de la mar, protegint a les gents d'aquestes terres de qualsevol mal.

És graciós, perquè sempre abans de pujar al cotxe i marxar a casa (esgotat), recorde sempre donar-me la volta i acomiadar-me d'ella amb el braç ben alt. Això feia que la meua mare se li escapara un somriure i acariciant-me els cabells em diguera “Vinga bobet, que la setmana que ve tornarem”.

Han passat més de vint anys des de que van vindre per última vegada tota la família junta. Potser no tornarem a fer-ho, i si tornàrem ja no seria el mateix. Ja no jugaríem ni estaríem tot el dia en l'aigua, s'afegirien nous membres de la família (cosa què millora la situació familiar), però sobretot ja no estaria el Iaio Pepe contant-me eixes històries tan fantàstiques i meravelloses que em feien somniar amb tota mena d'aventures recreades en aquestes terres del Sud*. El que em queda ben clar, és què amb la família o sense ella, cada vegada que vinc per aquesta platja, sempre em vindran a la ment totes aquestes experiències i moments que em feien tan feliç i m'han fet estimar tant la nostra terra.

Pablo Soler

* Les baralles de cavallets consisteixen en pujar als muscles (espatlles) d'una persona, i pegar-se espentonades entre els diferents contrincants. El guanyador és aquell que aguanta damunt del seu cavall (persona) mentre què els demés han caigut a l'aigua.
** El Sud dels anomenats Països Catalans (Catalunya, Balears i País Valencià).

dijous, 14 de març del 2013

Orgullós de ser valencià


9 d'octubre, molts hem hagut de matinejar, però no és cap molèstia. El carrer Pal fa goig. Des de fa uns dies que està ben guarnit amb cintes de tots els colors i pètals de flors escampats pel terre. Senyeres de tot tipus pengen de les balconades i finestres. De bon matí que es poden escoltar les melodies que ixen dels dolçainers i tabaleters de la colla del poble. Els balladors i balladores es donen els últims retocs per començar la tradicional dasà popular, a la qual convidaran a tota la gent a participar en ella. Els enamorats al llarg de tot el dia donaran a les seues xicones el tradicional mocador de Sant Dionís, ple de massapà i diverses llepolies. Xiquets vestits de Jaume I representaran la conquesta de la ciutat de València, mentre el Penó de la Conquesta s'alça ben alt, donant pas a la processó cívica encapçalada per una cadena de gent sostenint dues senyeres gegants.

Durant aquest dia, el poble es posa de gala i es torna a viure en valencià. La nostra llengua que dia darrer altre anem perdent-la. Durant un dia ningú té el dret de imposar-nos la seua forma de pensar i parlar. Durant un dia els valencians podem cridar ben fort “SOC VALENCIÀ I ESTIC MOLT ORGULLÓS DE SER-HO”.

diumenge, 3 de març del 2013

Moments de Felicitat


Són les set de la vesprada. Em trobava un poc esgotat de caminar i de descobrir els racons més insòlits de la Vila de Sitges. Així que vaig decidir seure en una xicoteta terraseta d'una pastisseria a la plaça de l'ajuntament amb la millor companyia que es podia trobar en eixe poble.

Als pocs minuts, un cambrer un poc especial ens pregunta que volem. És Agost, fa calor i com a home de costums tradicionals que soc, em ve a la ment un got molt fred d'orxata amb fartons o qualsevol dolç que es puga sucar en ell. Encara no he dit res, quan sense saber molt bé com, la meua vista es centra en la copa plena de cava que estava prenent la meua veïna del costat. La idea de l'orxata es desvaneix del meu cap amb la velocitat d'un parpelleig. Sense dubtar-ho gaire, demane una ampolla de cava ben freda i el dolç més típic del poble. Hui tocava canviar i es faria un berenar de senyorets tradicional del Penedés.

Mentre espere ansiós que el cambrer torne amb el meu capritxet, observe el meu voltant. Per mi Sitges és un poble completament nou i no puc parar de escodrinyar cada racó que l'envolta.. Tot i que és Agost, els carrers de pedra dissimulen la xafogor. La plaça està plena de gent, alguns gent del poble (algú conegut del meu company, el qual ens saluda) i uns tants altres són turistes vinguts de totes parts. Alguns fan fotos a qualsevol cosa que li pareix interessant, altres tenen una conversa o riuen mentre caminen. La gent pareix feliç, sense preocupacions. És una vesprada preciosa d'estiu i l'alegria d'uns contagia als altres, creant una perfecta harmonia.

Sense adonar-me, el cambrer ha plantat en la taula una xampanyera plena de gel amb una ampolla de cava ben freda, acompanyada d'un mufló ben dolç. Pere em serveix la primera copa, brindem amb un somriure ben gran i em desfaig amb el primer glop d'este elixir , continuat per una simfonia de sensacions que em proporciona el sabor dolç del mufló, el qual contrasta de forma perfecta amb la secor del brut.Vint minuts després, ja no se si va ser el cava, si va ser la conversa o si va ser l'ambient estiuenc que es respirava. Però dins meu vaig notar una càlida sensació, com feia temps que no sentia.

Molta gent es pregunta que és la felicitat. Jo no tinc una resposta general, però se ben bé, que estos xicotets moments, acompanyats per l'home que m'estime, gaudint dels productes de la terra, en un lloc tan agradable com aquell. Em produeixen tal nivell de felicitat i de benestar, que no n'hi ha problema gran en el món que em puga desbaratar el moment.

diumenge, 24 de febrer del 2013

Nostàlgia



La gent del poble diu que estic boja. Des de fa 5 anys que estic asseguda en la mateixa postura. Amb la mirada ferma i mirant en la mateixa direcció. Fa 5 anys que va marxar i fa 5 anys que no se res d'ell.
La mar... la seua vida. Jo... un sentiment secundari que de vegades el feia feliç.
Fa 5 anys que estic asseguda en la mateixa postura, esperant que torne.
Fa 5 anys que estic asseguda en la mateixa postura amb l'esperança que la seua amant el solte dels seus braços.
I esperant, em passe el dia asseguda davant la meua rival i tan sols puc sentir una cosa. NOSTÀLGIA.
Nostàlgia al recordar el seu somriure.
Nostàlgia al recordar el seu tacte.
Nostàlgia al recordar el seu olor.
Nostàlgia al recordar que jo era l'única enamorada d'aquella farsa i que em donava igual, sempre que el tinguera al meu costat.
I encara soc ací, asseguda nit i dia amb la mirada ferma i mirant a la malparida que un dia va decidir emportar-se'l del meu costat.
La gent del poble diu que estic boja...

Benvinguts.


Abans de tot m'agradaria molt donar-te les gràcies per haver decidit entrar i gastar un poc del teu temps en vore el meu treball.

En Històries del mediterrani he volgut fer el que no he fet mai. Moltes de les meues fotografies descriuen una història o un missatge que moltes vegades es queden dins meu. Per això el propòsit d'este bloc és el de compartir-los amb tots vosaltres.

No espereu grans narratives vingudes d'un gran escriptor, perquè no ho soc. Però de segur que a més d'un l'endinsaré dins del món que he intentat recrear d'una manera un tant peculiar.

Novament vos done les gràcies i si vos agrada el que veieu, no dubteu en deixar un comentari o compartir la entrada per el mitjan que vulgueu.